Josep Franco i Martínez (Sueca, 1955) ens obri les portes de sa casa. A l’entrada, un cactari -regat per degoteig- ens transporta a les terres del llunyà Oest de La Peanya, un barri residencial de moderns bungalous que, en un principi, quedaven als afores de Sueca i que, a hores d’ara, queden integrats dins del gran centre, flanquejats per supermercats de confiança i botigues de proximitat que ens fan la vida més fàcil.
Franco exfolia benestar per tots els porus de la pell i a la mirada inquisitiva, distant i, de vegades, cínica que lluïa en altres èpoques, s’acompanya ara d’un somriure afable que cerca la complicitat del qui l’escolta. Es nota que s’ha desempallegat de moltes corfes de la ceba fins que ha tingut accés a un cor tendre i dolç, quasi atabollat. Sempre ha tingut el sentit de l’humor socarró que els suecans no ens reconeguem a nosaltres mateix, però que als de fora els resulta totalment singular i identitari. No diré que siga un gènere literari, però sí una manera de fer, d’anar fent o de dir ja s’ho faran.
L’escriptor suecà més prolífic -porta editats més de 300 llibres i una trentena traduïts del francés i l’anglés, en temàtiques tan distants com la literatura infantil, els llibres de text o material científic, a banda de la seua extensa obra amb creacions tan reconegudes com L’enviat o Les potències de l’ànima– acaba de ser guardonat amb el Premi Literari María la Jabalina de Memòria Democràtica de la Diputació de València, per la seua obra titulada Enric Moret: la memòria del marbre. Una història, la de Moret, que ja havia sigut contada pel també escriptor Manolo Baixauli, amb un grapat de notes a peu de pàgina del mateix Franco, “cosa que sempre s’agraeix. Ho haguera pogut fer igual sense esmentar-me”.
Enric Moret (Sueca, 1910) era el fill del trinqueter del poble, fins que la mort del patriarca obligà el jove orfe a desplaçar-se amb només 10 anys a casa d’uns tios, a la ciutat de València, on es llauraria una trajectòria com a escultor fins que els designis de la guerra l’impel·liren a exiliar-se a Cuba. A l’illa caribenya, Moret abastaria una ampla obra, gràcies a la qual les seues escultures viatjarien des de l’antiga Unió Soviètica fins al Vietnam, passant per Txecoslovàquia, Polònia i Mongòlia. Fou escultor i quasi ministre, ja que seria un dels màxims representants de la cultura a la Cuba revolucionària.
