El dia de Reis de 2008 la vida de Llorenç es va detindre. Un ictus va paralitzar els seus somnis, les seues inquietuds, però no la seua motivació ni la seua determinació.
Llorenç Martínez (1977) es nega a ser un exemple de res. Al llarg d’estos anys de rehabilitació, ha perfeccionat el do de la humilitat i el de la constància. Ha renascut de les seues cendres, però ell es lleva mèrit. Ni és un heroi, ni pretén ser-ho. Continua gaudint de les seues dues grans passions: la música i el periodisme. És conscient de les seues limitacions, però lluita dia a dia per superar-les, en un exercici de tenacitat insuperable. Esta entrevista naix des de l’admiració i el respecte a la seua persona.
Llorenç, un plaer saludar-te. En primer lloc, m’agradaria saber com estàs i si continues vinculat al periodisme.
Estic en un impàs de la meua vida, preparant unes oposicions que són difícils per a mi. Ja saps que tinc problemes per l’ictus que em va generar dificultats en la parla, sense llegir ni escriure, a banda de la impossibilitat de caminar. Estic provant, a veure si puc intentar traure l’oposició. Estic llegint, estudiant a l’Escola d’Adults anglés, perquè a causa de l’ictus no recordava gens dels idiomes que havia aprés. D’altra banda, he col·laborat en altres periòdics i revistes, com Estil, i tinc pendent redactar un reportatge ben curiós i, a la vegada, molt fort, al voltant de la Guerra de Filipines.
Continues escoltant el mateix estil de música que escoltaves en la teua joventut o has ampliat el teu espectre musical?
He ampliat l’espectre musical, però continue escoltant rock en general. Ara escolte més jazz, clàssic o contemporani. Si t’agrada la música tens la capacitat d’escoltar i triar. Quan vaig començar la meua formació musical, no tenia molt clar quin instrument tocar. Al final em vaig decantar pel piano. Ja quan estava en COU hi havia un grup on tocaven amics, el baixista se’n va eixir de la banda i em digueren si podria provar l’instrument. Mai havia tocat un baix elèctric, el vaig agafar prompte perquè és més senzill de tocar que la guitarra. Al principi féiem versions de clàssics del rock, després el guitarrista va vindre amb composicions pròpies, encara que no arribàrem a gravar res.
L’episodi de l’ictus va marcar la teua vida. Què recordes dels mesos previs a aquell fatídic dia?
En aquells mesos previs duia una vida prou boja. Havia acabat la beca d’un any a la redacció d’El País que vaig obtindre quan vaig fer el màster d’eixe periòdic junt a la Universidad Autónoma de Madrid, en 2006. Tenia molta il·lusió, però al mateix temps, molt d’estrés, perquè no sabia si finalment entraria en l’empresa o no. D’altra banda, havia eixit d’una relació sentimental i conegut una altra xica. Una època de canvis abruptes, massa festa, l’alcohol, encara que no el consumia diàriament, també estava present, molt de café… en definitiva, molt d’estrés.
I d’aquell dia, quins records tens?
En la vespra d’aquell dia tenia previst amb els amics celebrar la festivitat dels Reis, allò que es deia “l’amic invisible”. Havia estat a València comprant els regals de la meua família. Un amic m’acompanyà, recorde que anàrem a la tenda Fnac i vaig veure al periodista d’El País Adolf Beltran. Estiguérem parlant i em va desitjar sort per si al final aconseguia el lloc al diari. Després de donar-nos els regals els amics, estiguérem una estona al pub Pimwi’s. Havia conegut una xica fa alguns anys i ara ens estàvem retrobant més profundament. Anàrem a ma casa i, ja de matí, ens despertarem com si res. Jo no recorde res, però ella em contà posteriorment el que passà. Pel que sembla, li vaig dir que no em trobava bé i em vaig alçar del sofà per a anar al bany a llavar- me la cara. Quan estava arribant a la porta, vaig caure desplomat a terra. Ella no sabia què fer i com jo no reaccionava, va avisar els meus amics i estos als meus pares. Com jo no reaccionava, cridaren l’ambulància i em dugueren a l’Hospital de la Ribera.
Quan fores conscient del que t’havia passat, què va ser el primer que et va passar pel cap?
Em vaig despertar adonant-me que estava a l’UCI a l’hospital. Mig conscient, escoltava els pitits de la màquina d’oxigen amb somnis raríssims, com un vaixell que actuàvem en directe junt a Antònia Font i poc després apareixíem a Groenlàndia. Era molt boig. Més tard vaig recuperar la consciència, però a poc a poc.
