El silenci al cel es trencava només pel suau soroll d’una ploma d’àngel prenent notes. Enmig d’una calma que prometia l’eternitat, un passatge de llum s’obria per rebre un nou aspirant. Davant la majestuosa (i sorprenentment burocràtica) figura de Sant Pere, es trobava un home amb les cames fortes, la mirada sincera i l’aroma subtil de l’arròs i la gespa fresca. No era un judici, sinó una mena d’entrevista d’accés, on els mèrits es mesuraven, sobretot, en humilitat i suecanitat.
Sant Pere, amb l’aparença d’un porter que feia segles que no es movia de la ratlla de gol, va alçar la mirada dels seus papers, que contenien dades sorprenentment precises sobre la història del futbol.
– Què passe el següent! Nom?
– Antonio Puchades Casanova, natural de Sueca, nascut un quatre de juny de 1925, a casa d’Elodia i Bernardo, un dia de molta xafogor en l’ambient i tranquil·litat aparent als carrers.
– D’acord, no s’esmarre. Eixa documentació ens consta en l’acta, així que no farà falta que ens aporte dades innecessàries. Professió?
– He sigut, soc i seré tota la vida un llaurador arrosser, però si li dic com em sent, li diré que soc futbolista.
– I pel que sembla és vosté dels bons. Dotze temporades al València CF, conquerint una lliga i dos copes. En total, 297 partits oficials i diverses vegades internacional amb la selecció espanyola de futbol.
– Aixina és, vaig jugar al Mundial del Brasil. Que bé ho passarem! Llàstima que no arribarem a la final. Els guanyadors de cada grup érem Brasil, Espanya, Suècia i Uruguai. Els amfitrions perderen contra l’Uruguai gràcies als gols de Schiaffino i Ghigia, uns autèntics fenòmens.
– I què li va passar a Espanya?
– Mire, a Mèxic ens van rebre una colla de Mariachis, en companyia de Sarita Montiel i altres vedets posades per la federació per tal d’animar-nos. En aquella gira de preparació férem molts bons partits. Estàvem més que connectats. Allí mateix es va destacar un dels millors porters que he vist en ma vida, l’increïble Antonio Ramallets i una davantera elèctrica amb Basora, Gainza i Zarra. Ahí és res. Fins i tot, ens donaren hostatge als peus del Crist de Concorvado, a 600 metres d’altitud, per a allunyar-nos de les temptacions que s’hi donaven a les platges de Copacabana. I què volies que férem uns colla de jovenots al Brasil? Doncs, Jugàvem al mus, al ping-pong i menjàvem truita de creïlles amb els suïssos… uns bons xicots.
– Segons ens comenten els nostres àngels corresponsals, els anglesos passaren tota la nit de farra abans d’enfrontar-se a vostés en un partit decissiu.
– Jo no sé on estigueren, però el dia de la competició ens lligarem els matxos de bo per a guanyar. Es veu que mentre els fills de la Gran Bretanya jugaven, suaven les toxines acumulades. Al final, Telmo Zarra va ficar la piloteta dins de la porteria i jo vaig traure un baló de la mateixa ratlla de gol. Quines acalorades!
-Molt bé, molt bé, però mire ens estem jugant el pas a la glòria per a tota l’eternitat. Jo no entraria en detalls minúsculs, es pot saber perquè no guanyàrem un mundial fins a l’any 2010?
– Vosté no ha jugat mai al futbol, veritat? I pel que sembla porta molts anys ací, a la porteria del cel. No serà vosté Sant Pere?
– El mateix!!!
– Jo anava tots els dies a la parròquia que porta el seu nom al meu poble. En certa manera jo soc un aficionat de vosté.
– Sí, sí, però diga’m per què no guanyarem eixe mundial.
– No va poder ser. Els brasilers ens pegaren una tana. La lesió de Panizo, un gol en pròpia porta només començar i, escolta valent, que els de la canarinha jugaven a casa i tampoc eren coixos. El millor resultat que podíem tindre era acabar tercers disputant un partit contra Suècia. També perdérem per 3 a 1.
– La veritat és que soc un poquet bromista. Sabia el resultat, però volia sentir-ho en boca d’un protagonista.
– Home, ara sí que m’has fotut. Li diré una cosa que em va dir un home molt sabut: “els valents moren un dia; els covards ho fan tots els dies”. Aquell va ser l’inici d’una llarga llista de triomfs que han vingut després. La nostra generació començà a fer un futbol modern i atractiu amb una senya d’identitat com era “la fúria”.
– Molt bé, molt bé, passe al cel. S’ho ha guanyat. No debades va estar vosté junt a Ramallets i Gainza en el millor onze ideal del campionat. Té alguna preferència per estar amb algun brassiler, algun argentí?… Pelé, Maradona?…
– Gràcies, de moment aniré a parlar amb el meu amic Pasieguito. I, per cert, el millor de tots ha sigut Mario Alberto Kempes, però per a ell, el cel pot esperar.
